Miraron equí

17 ene 2012

COSTURERES, UNA MANERA DE VIVIR

Hilvanando historias. Modistas / maestras
Proyecto de Cooperación Igualar
Valle del Ese-Entrecabos, 2011

     Hilvanando historias recueye vivencies d’unes 250 muyeres d’Ayande, Cuideiru, Salas, Tinéu y Valdés, sobre cómo deprendieron a coser y de la so experiencia na escuela. Son testimonios de primer mano, y quiciabes por eso s’eche de menos sentir la voz de les protagonistes que, toi seguru, había sonar muncho más asturiana de lo que se trescribe nestes páxines. Dacuando asoma dalgún retayu prestosísimu de la so manera de falar, como aquella modista de Tinéu que ponía un “ciquitín” (un cachín de tela) al remendar una prenda.
     El llibru ocúpase de les modistes y de les maestres dende la memoria de les alumnes. La parte de les modistes resulta muncho más interesante. Los testimonios llográronse xuntando a muyeres de distintes edaes y parroquies y dexándoles falar sobre quién cosía nel so entornu, con quién fueron y qué aprendieron... Como s’apunta na “Presentación” inicial, igual ye un llibru que nun tien rigor científicu, pero lo cierto ye que nun lo precisa: la voz de la tradición cuerre llibre y resulta fascinante saber sobre esi oficiu que permitía, a la muyer d’un tiempu non mui alloñáu del nuesu, una salida que nun fuera la boda, dedicase a sirvir o al trabayu de la tierra. Había muyeres que se movíen llibremente de pueblu en pueblu cola máquina de coser na cabeza. Ye verdá qu’había otres que deprendíen pa casar meyor, y otres que cosieron hasta’l momentu del casoriu, pero húboles, solteres, a les que’l trabayu del filu y l’aguya permitió-yos bastante llibertá.
     Lleendo’l llibru pue siguise la evolución del oficiu (nel que se distinguen les modistes, bordadores, sastres y pantaloneres), dende quien facía ropa o calcetos y peicas a la manera antigua, a quien sigue la evolución de la moda a través de revistes franceses, madrileñes y hasta americanes. Hai muyeres que deprenden en casa d’otres, y hailes qu’acuden a academies d’Uviéu, Madrid y tamién del estranxeru. Queda patente l’esfuerzu que suponía pa les families, casi siempre campesines de pocos recursos, mandar a una fía a aprender, y les categoríes sociales que s’establecíen de manera natural: munches moces teníen que llevar una siella de casa al taller o axudar nos llabores del campu naquella casa, y namás solíen cortar les que podíen pagar la tela; les demás miraben cómo se facía.
     La llectura d’Hilvanando historias permite saber bastantes coses sobre la vida de les muyeres a lo llargo del sieglu XX nesta parte tan oculta del occidente d’Asturies. Ye una pena, nun lo cansamos de repetir, qu’a esta obra-y falte lo esencial de cualquier llibru: que se pueda alcontrar en llibreríes.
(Publicao en «Cultura», La Nueva España, el 13 de xineru de 2012)

No hay comentarios:

Publicar un comentario