Miraron equí

18 ene 2016

DE «XUEGOS P'APOSTALGAR LA MUERTE», TRES POEMES DE VINYOLI



     A lo llargo d’estos años, ensin más propósitu que facer mía la poesía de Joan Vinyoli (Barcelona, 1914-1984) a través de la más aliella llectura que soi quien, fui traduciendo d’un llau y d’otru dalgunos poemes d'esti poeta catalán. En 2013, cuando volví sobre eses versiones pal mio homenaxe al poeta, que s’anticipaba a les celebraciones del centenariu del so nacimientu, parecióme que llegara’l momentu d’ufrir al llector asturianu la mio visión de la so obra. A aquellos poemes traducíos dende los años ochenta p’acá añadí dalgunos otros seleccionaos a costafecha cuando yá pensaba nesti llibru, Xuegos p’apostalgar la muerte, un títulu que tien orixe nos últimos versos de «Mar puercu» y que tamién usó Juan Luis Panero en 1984 pa dar títulu a la so poesía reunida: Juegos para aplazar la muerte. Les mios traducciones de Vinyoli salen agora publicaes por Saltadera.

Joan Vinyoli

     El conxuntu ha ser una selección subxetiva y representativa a la vez: proxectu personal, tán equí los poemes que más m’interesaron en dalgún momentu como simple llector de poesía, pero quiero pensar que tamién queden recoyíos los esenciales na traxectoria lírica de Vinyoli. Nun traduzo nengún poema del inau­gural Primer desenllaz; tampoco de los Poemes en prosa, publicaos inicialmente como apéndiz n’El grifu (1978) y como colección unitaria a partir de la Obra poética de 1979. Ofrezo los poemes agrupaos por llibros, ordenaos de forma cronolóxica; pa los orixinales catalanes siguí’l textu que fixó Xavier Macià na edición de la poesía completa, asina como los sos criterios a la d’ordenar la obra de Vinyoli. 
Joan Vinyoli

     Agradezo a Jordi Llavina, Pep Solà y Xavier Macià los sos trabayos sobre la vida y la obra de Vinyoli, que m’acompañaron na parte final del mio llabor de corrección y edición, y l’atención cola que respondieron a les mios pidimientos y consultes. Siempre que traduzo al asturianu faigo por tener presentes les llargues parolaes que tuvi sobre esti llabor (y sobre Vinyoli y la poesía catalana en xeneral) con Xosé Gago, maestru, amigu, al que me presta dedicar esti trabayu.


TARDE NA CAFETERÍA 

I 

Ye velea tener siempre en caxón,
bien a mano, dispuesta, l’ampollina
de cianuru por si riquiera usalo
énte l’absurdidá del universu
o bien del home, inútil importón
nel orde imaxináu por un demiurgu.

Aparada la sangre, nun fairía falta
pesllar y abrir más veces esa puerta
bicada nin prender tampoco fueu,
que l’estofáu de vida sabe mal,
nin fer la cama, nin nada.
                                               Quitu de fame,
de duelgos y placeres, ¿qué soi a la fin?
Nun valen conxetures. Metafóricu
con too menos la muerte, yá responderán
los viermes na tiniebla.
                                          Agora sé que tengo
dientro mi españíos, umbráculos d’alcordances,
incendios metalúrxicos y tucanes de vuelu
sele y llandiu que falen d’una selva
remota. Pero l’ave del pareisu,
¿enxaulada? ¿Y qué, toos nosotros?
Tamién na xaula.
                                 ¡Qué cargante murnia
d’un sol perpetuu y d’un llugar abiertu
onde vivir siempre!
                                    Qu’el texón nos abrigue
n’hibiernu y l’hipopótamu grasu nos lleve,
pel tiempu la calor, a los ríos onde remueya.
 

VESPRE A LA CAFETERIA

I

És un malson tenir sempre al calaix
tocant a mà, desada, l’ampolleta
de cianur per si m’urgís d’usar-lo,
davant l’absurditat de l’univers
o bé de l’home, inútil preguntaire
dins l’ordre imaginat pel demiürg.

Aturada la sang, ja no caldria
tancar i obrir cap altre cop la porta
corcada ni tampoc encendre foc,
que l’estofat de vida té mal gust,
ni fer-me el llit, ni res.
                                Quiti de fam,
de plers i de dolors, què sóc a l’últim?
No hi valen conjectures. Metafòric
amb tot menys amb la mort, ja respondran els cucs
en la tenebra.
                  Ara sols sé que tinc
dins meu esclats, umbracles de records,
incendis metal·lúrgics i tucans de vol
silenciós i tou que em parlen d’una selva
remota. Però l’au del paradís,
engabiada? I què, nosaltres tots?
Engabiats també.
                       Quina punyent recança
d’un sol perpetu i d’un gran lloc obert
on viure sempre!
                 Que el teixó ens abrigui
quan és hivern i hipopòtam gras
ens porti, en el temps cald, als rius on es rabeja.




EL MECÁNICU Y LA SO FAMILIA

Llenes de grasa, n’alto, desvalíes,

les gordes y carnudes manes piden

que la muyer-y ensugue col pañuelu

blancu la cara espesa, y ella failo.

Les nenes griten: ¡pá!, y ríen poniéndose

de dides, colgándose al pescuezu anchu

del home gachu, mientres la muyer

con destreres manes d’obrera riesga

sele’l finu papel d’un bruyu y muestra 

(atopóles barates), mui feliz, 

dos pares de sandalies pa les nenes.

Aportaba nos baxos d’una plaza
mui transitada y rica d’aire antiguo,
con xente y con camiones, carretes y motos,
con taxis y triciclos; munches vides
vienen de parte tarde; de la brisa
disfruten unos y hai quien bebe
nel cañu de la gran fonte ferrial;
pero otros munchos, murnios, guarien
nes grietes y furacos húmedos
de les cases en ruina. Decái’l día
cansáu, con rumor sordu, pegañosu.

Y mientres, ¿yo qué faigo? El branu repítenos
un frescor de sandíes pelos puestos,
la xolda afirmativa de los mozos,
l’esbabayar sedientu de los perros.
Ye vieyu’l tiempu y l’anduliar embreda
a sitios fastidiosos. Pensatible,
embébome de tiempu, trafico col ecu
de les campanes muertes, atesoro
secretes voces, faigo volar los palombos
de la palabra cola caña seca
de realquiláu nel palombar del cantu.

EL MECÀNIC I LA SEVA FAMÍLIA

Plenes de greix, enlaire, desvalgudes,
les grosses mans carnoses fan senyal
que amb el blanc mocador l’espessa cara
li eixugui la dona. I ella ho fa. Les nenes
criden: pare!, rient, posant-se de puntetes,
penjant-se a l’ample coll de l’home jup,
mentre la dona amb curioses mans
de menestrala esquinça flonjament
el paper fi d’un embolcall i mostra
(les ha tingudes a bon preu), feliç,
dos parells de sandàlies de nena.

Això passava als porxos d’una plaça
molt rica d’aire antic, molt transitada
per gent i camions i carretons i motos
i taxis i tricicles; moltes vides
hi vénen cap al tard; uns a gaudir
l’aire rellent, altres a beure al doll
de la gran font ferrissa;
molts, però, tristos, s’encofurnen
a les clivelles i forats humits
de les rònegues cases. Cau el dia
cansat, amb sorda fressa, enganxifós.

I jo, què faig? L’estiu ens repeteix
la frescor de la síndria a les parades,
xiscles i jocs afirmatius de nois,
els gossos bavejant assedegats.
És vell el temps i les marrades porten
a llocs de mal estar. Jo, consirós,
m’embec de temps, trafico amb el ressò
de les campanes mortes, atresoro
secretes veus o faig volar els coloms
de la paraula amb una canya seca
de rellogat al colomar del cant.



GALLU

Gallu empericotiáu na torre más alta,
equí toi, nel llintel de la nueche y l’aurora.
Grita siempre’l to cantu na nueche del tiempu.

Tiempu muertu, tiempu muertu, véote
como un ríu allargándose no escuro.
De la tierra soi güéspede inespertu,
siempres n’esiliu, dientro min,
mirando pa les agües ente murios
de la abandonada ciudá.

Gallu empericotiáu na nueche,
gallu montesín enfusáu
na viesca trupa –aquel que nun se mueve
de la ribera triste, contemplando
el pasu pesadón de l’agua muerto,
nin va vete nin va sentir el to gritu.

Pero’l bon cazador que se llevanta
a la hora fadia ente la nueche y l’alba,
escucha la llamada en monte,
llen de secretes agües vives,
y garra’l camín qu’empobina
dica la voz intacta.

Xiranda acariñada pola aurora,
nel más altu cumal de la llapada,
posadamente vira’l gallu.


GALL

Gall que cimeges en la torre més alta,
heus-me ací en la partió de la nit i l’aurora.
En la nit del temps crida sempre el teu cant.

Temps difunt, temps difunt, et veig
com un riu allargant-se en la fosca.
De la terra sóc hoste inexpert,
sempre en exili, dintre meu,
mirant les aigües entre murs
de la ciutat abandonada.

Gall que cimeges en la nit,
gall salvatge endinsat
en la boscúria espessa –qui no es mou
de la ribera trista, contemplant
el pas feixuc de l’aigua morta,
mai no et veurà ni sentirà el teu crit.

Però el bon caçador que es lleva
a l’hora greu entre la nit i l’alba,
sent la crida en el bosc,
ple de secretes aigües vives,
i pren el camí que duu
cap a la veu intacta.

Penell tocat per l’aurora,
al cim de tot de la flama,
pausadament gira el gall.

 
 (Joan Vinyoli traducíu al asturianu por Antón García)

No hay comentarios:

Publicar un comentario